Dia mundial contra el Càncer de Mama

Aquest vídeo em fa pensar en una dona que m'estimo molt.
Que va tenir 6 fills, que se li va morir la filla gran, que va tenir càncer, que acollia a casa seva els seus alumnes quan es quedaven orfes i que un dia va decidir no rentar més la roba de l'home que, diguem-ne, no la tractava bé. I que... afortunadament ha complert 74 anys.
T'estimo M2


              
                                              Falabella - Miguel Bosé from Fabula on Vimeo.

No estem tan malament

Aquest cap de setmana he viscut un parell de moments encoratjadors. Aquelles fotografies boniques que et fan ser optimista amb la lactància materna i el respecte social.

Una mare alletant en una terrassa del passeig marítim de Vilanova i la Geltrú, i una altra mare menjant cargols a Mollerussa amb un nen enganxat al pit.
Són situacions que, afortunadament, aquí es poden veure amb freqüència i amb normalitat, com ha de ser.

La feina de les assessores de lactància, de les infermeres pediàtriques, dels pediatres i de tots aquells que proporcionen una informació veraç de l'alletament, afavoreixen que les dones siguin respectades i que alletin lliurement, quan la criatura ho demana.

Aquí, en aquest país, és així.

A vegades ens emmirallen en països capdavanters, quan a casa ho fem molt millor. Als Estats Units per exemple, s'ha engegat una campanya per reivindicar que s'accepti alletar en públic. La campanya diu What you're really saying when you tell moms not to breastfeed in públic. Les fotografies no poden ser més explícites:

  

Would you eat here?

Per sort, les dones catalanes no hem d'amagar-nos al lavabo per alletar, ni patim assetjaments, ni tampoc ens hem d'avergonyir per fer-ho. Podem alletar i menjar cargols o prendre una orxata a la terrassa amb la millor vista de Catalunya.

Que aprofiti! (a tots dos)  ;-)

Una dona a Kiev

Dies de defensa de la llibertat, barricades, 20 graus sota zero, pneumàtics cremant, trets, perill, valentia.

Una dona ha de deixar la primera línia de front per anar a les sessions de quimio per sanar un càncer.
Un càncer provocat, potser, per l'exposició de txernòbil quan era petita.
Una dona forta i valenta amb l'esperança d'un demà.
Una dona que plora perquè si hi ha un demà... potser serà sense fills.
Llàgrimes d'una dona que sota els trets, respira fum negre, pateix fred gèlid, i li cauen llàgrimes perquè la quimio no li deixarà ser.... mare.

Llágrimes d'una dona catalana, perquè desitja que demà quan surti el sol la Valeria pugui ser mare.

Xupaxups, Teta i Xocolata

Tens dubtes? aquí te'ls resolen tots ;-)

Gràcies Maria Barlet

Finalment, el divendres passat vam fer l'acte d'agraïment a la Maria Barlet.
Moltes emocions, molts nervis, i molt sentiment podrien ser el resum de la trobada, o potser no, perquè van ser moltes coses més. 
No sabia com reflectir la trobada en aquest blog. La Roser em va donar la idea, i tant! penjar l'escrit d'en Gerard Carot.

Un dia, durant els preparatius d'aquest acte, en Gerard ens va llegir el seu escrit i ens vam quedar mudes, era perfecte!
Com podia transmetre tan bé, perquè no dir-ho, un home, els sentiments i les emocions que una dona té abans, durant i després del part? Doncs, si coneixeu en Gerard és fàcil d'entendre-ho, bon company, bon pare, bon amic...

Gràcies Gerard per regalar-nos aquest escrit. Igual que a nosaltres, a la Maria li va arribar a l'ànima.

Aquí el teniu.

— Moltes gràcies, Maria —

  

N

ingú no sap amb certesa quan succeirà, però un bon dia la vida truca a la porta i deixem de ser un apèndix físic de la nostra mare per obrir els pulmons per primera vegada al món exterior. És un procés natural, és la manera com arribem al món i s'ha repetit, generació rere generació, des que la dona és dona. Però un bon dia et quedes embarassada, i de cop i volta la societat et comença a bombardejar amb informació d'aquell llibre que no et pots perdre per res del món o d'aquella pàgina d'Internet que, si encara no l'has consultat, ja estàs fent tard! I per si la decisió de tenir una criatura no fos, de per si, prou transcendent, ara et toca triar on posaràs el peu a cada passa: —Ja has decidit on el tindràs? —Et posaràs epidural? —Suposo que ja t'han dit que no pots menjar api, no?

Per sortir de tal laberint de decisions, qui més qui menys ha comptat amb els consells sempre valuosos d'una mare o d'una àvia, d'altres deuen haver caigut en la temptació d'aferrar-se amb fe cega a un llibre-guia, en què algun desconegut dóna resposta a les pors i dubtes de l'embaràs i el part. Però moltes mares celonines hem tingut el privilegi de comptar amb la teva saviesa d'una forma directa, espontània i, el més valuós de tot, desinteressada. No ens has donat mai una recepta màgica —que no n'hi ha—, ni has fet apologia de cap protocol religiós —que posen tothom al mateix sac, quan totes sabem que cada embaràs és diferent—, però has tingut l'habilitat de destriar aquelles idees clau i oferir-les en forma d'anècdotes i historietes tan reals com la vida mateixa. I és que no és el mateix que la ginecòloga et digui que has de caminar, que veure la Maria escenificant el ritme per la sala polivalent del Blauet: “Nenes, hauríeu de caminar cada dia dos camps de futbol, però no a ritme de passeig, no; caminar: clic-clac, clic-clac”. I és que amb un llenguatge planer i directe, les coses entren millor. Està molt bé que et receptin alguna cosa per als punts que et fan mal, però quan la Maria t'aconsella que surtis cada matí al terrat per “assoleiar-t'ho”, no se t'oblida pas.

Sense menystenir aquests petits consells que et poden fer el procés més saludable, el que segurament s'agraeix més és que et donin eines i recursos per saber prendre les decisions difícils en el moment del part. Pots haver llegit desenes d'opinions defensant o combatent l'ús de l'epidural, però ningú com la Maria et donarà les claus obertes i flexibles perquè decideixis amb seguretat: “El que fa mal és la dilatació, i quan estàs de 6 o 7 cm ja ho tens fet. Posar-te l'epidural, mira. Però parir, el que és parir, no fa mal”. I segurament no exagera quan diu que si li preguntes a una dona que està empenyent si li fa mal el nas, deixarà anar un “sí!!!” desesperat. En tot cas, amb epidural o sense, som moltes les mares que hem d'agrair a la Maria l'empenteta necessària per arribar als 6 o 7 cm sense la injecció màgica.

Més enllà de decisions importants, però, no són poques les petites accions que et poden millorar l'experiència del part; perquè estarem d'acord que saber què has de posar a la canastilla és important, però estalviar-te una lavativa per haver portat la feina feta de casa, no té preu! I aquell dia, per sobre de tot, tranquil·litat: “No tingueu pressa per anar a l'hospital. Com més tard hi aneu, millor”. Bé, si no és que és un segon part, que ja ens ha quedat clar “que els segons us els regalen!”; i t'explica com en la seva època de llevadora a l'hospital, s'esperava fumant a fora i, segons com les veia pujar les escales, s'acabava la cigarreta o no. “Part de la feina, l'heu de portar feta de casa”. I no li falta raó. A qui no se li han aturat les contraccions en arribar a l'hospital, tan bon punt li han lligat aquella bateta verda a l'esquena? Ni tan sols trencar aigües té perquè ser motiu de pànic i corregudes si aquestes tenen bon aspecte: "Han de ser clares i tenen una olor molt característica, com de lleixiu esbravat; ho sé perquè ma mare em feia olorar totes les aigües". I si ha de ser cesària, tampoc s'acaba el món. Això sí, “si tot ha anat bé, heu d'exigir que us portin la criatura amb vosaltres durant la primera hora”; i tu mateixa ens col·loques l'as a la màniga per si les relacions es posen difícils: “Si us diuen alguna cosa, dieu que us ho ha dit la veia xeruga de la Maria Barlet!”.

Podria estar-me fins demà al matí explicant anècdotes d'aquestes que et serveixen per aprendre, com la noia que a cada contracció cantava La donna è mobile, o aquella a qui li vas posar suero fisiològic en comptes d'un calmant —ei, i es va calmar!—. Però per mi el més important de tot és que has aconseguit contagiar-nos aquesta confiança en la natura i en el nostre propi cos. Perquè, què hi ha —si no— més reconfortant que el testimoni d'algú que ha viscut desenllaços feliços a les granges i als hospitals, amb medicació i sense, en equip i en solitari?

Maria, potser no n'ets conscient. Potser tens l'inevitable instint de comparar generacions. Però en una societat en què tot ens ve ja fet, en què sempre hi ha un professional totpoderós que pren les decisions per nosaltres, la teva saviesa despullada de dogmes ens és més valuosa que mai. Som conscients que la teva no és una tasca fàcil, i que sovint deus tenir la sensació de nedar a contracorrent, però seria egoista per part nostra no encoratjar-te a continuar ajudant les futures mares de Sant Celoni a portar criatures al món, a confiar en la natura i a reivindicar aquella força indiscutible de qui és capaç de convertir l'esforç en una nova vida.

  

Sant Celoni, 17 de gener de 2014

Per les que no coneixeu la Maria us envio l'enllaç de la notícia de l'acte de divendres passat:
La Vila:
http://laviladigital.com/festa-dagraiment-a-la-llevadora-i-educadora-maternal-maria-barlet-en-motiu-de-la-seva-jubilacio/

Nació digital:
http://www.naciodigital.cat/baixmontseny/noticia/3606/es/jubila/llevadora/educadora/maternal/sant/celoni/maria/barlet