Finalment, el divendres passat vam fer l'acte d'agraïment a la Maria Barlet.
Moltes emocions, molts nervis, i molt sentiment podrien ser el resum de la trobada, o potser no, perquè van ser moltes coses més.
No sabia com reflectir la trobada en aquest blog. La Roser em va donar la idea, i tant! penjar l'escrit d'en Gerard Carot.
Un dia, durant els preparatius d'aquest acte, en Gerard ens va llegir el seu escrit i ens vam quedar mudes, era perfecte!
Com podia transmetre tan bé, perquè no dir-ho, un home, els sentiments i les emocions que una dona té abans, durant i després del part? Doncs, si coneixeu en Gerard és fàcil d'entendre-ho, bon company, bon pare, bon amic...
Gràcies Gerard per regalar-nos aquest escrit. Igual que a nosaltres, a la Maria li va arribar a l'ànima.
Aquí el teniu.
— Moltes gràcies, Maria —
ingú no sap
amb certesa quan succeirà, però un bon dia la vida truca a la porta i deixem de
ser un apèndix físic de la nostra mare per obrir els pulmons per primera vegada
al món exterior. És un procés natural, és la manera com arribem al món i s'ha
repetit, generació rere generació, des que la dona és dona. Però un bon dia et
quedes embarassada, i de cop i volta la societat et comença a bombardejar amb
informació d'aquell llibre que no et pots perdre per res del món o d'aquella
pàgina d'Internet que, si encara no l'has consultat, ja estàs fent tard! I per
si la decisió de tenir una criatura no fos, de per si, prou transcendent, ara
et toca triar on posaràs el peu a cada passa: —Ja has decidit on
el tindràs? —Et posaràs epidural? —Suposo que ja t'han dit que no pots menjar api,
no?
Per sortir de
tal laberint de decisions, qui més qui menys ha comptat amb els consells sempre
valuosos d'una mare o d'una àvia, d'altres deuen haver caigut en la temptació
d'aferrar-se amb fe cega a un llibre-guia, en què algun desconegut dóna
resposta a les pors i dubtes de l'embaràs i el part. Però moltes mares
celonines hem tingut el privilegi de comptar amb la teva saviesa d'una forma
directa, espontània i, el més valuós de tot, desinteressada. No ens has donat
mai una recepta màgica —que no n'hi ha—, ni has fet
apologia de cap protocol religiós —que posen tothom al mateix sac, quan totes sabem
que cada embaràs és diferent—, però has tingut l'habilitat de destriar aquelles
idees clau i oferir-les en forma d'anècdotes i historietes tan reals com la
vida mateixa. I és que no és el mateix que la ginecòloga et digui que has de
caminar, que veure la Maria escenificant el ritme per la sala polivalent del
Blauet: “Nenes, hauríeu de caminar cada dia dos camps de futbol, però no a
ritme de passeig, no; caminar: clic-clac, clic-clac”. I és que amb un
llenguatge planer i directe, les coses entren millor. Està molt bé que et
receptin alguna cosa per als punts que et fan mal, però quan la Maria
t'aconsella que surtis cada matí al terrat per “assoleiar-t'ho”, no se t'oblida
pas.
Sense
menystenir aquests petits consells que et poden fer el procés més saludable, el
que segurament s'agraeix més és que et donin eines i recursos per saber prendre
les decisions difícils en el moment del part. Pots haver llegit desenes
d'opinions defensant o combatent l'ús de l'epidural, però ningú com la Maria et
donarà les claus obertes i flexibles perquè decideixis amb seguretat: “El que
fa mal és la dilatació, i quan estàs de 6 o 7 cm ja ho tens fet. Posar-te
l'epidural, mira. Però parir, el que és parir, no fa mal”. I segurament no
exagera quan diu que si li preguntes a una dona que està empenyent si li fa mal
el nas, deixarà anar un “sí!!!” desesperat. En tot cas, amb epidural o sense, som
moltes les mares que hem d'agrair a la Maria l'empenteta necessària per arribar
als 6 o 7 cm sense la injecció màgica.
Més enllà de
decisions importants, però, no són poques les petites accions que et poden
millorar l'experiència del part; perquè estarem d'acord que saber què has de
posar a la canastilla és important, però estalviar-te una lavativa per
haver portat la feina feta de casa, no té preu! I aquell dia, per sobre de tot,
tranquil·litat: “No tingueu pressa per anar a l'hospital. Com més tard hi aneu,
millor”. Bé, si no és que és un segon part, que ja ens ha quedat clar “que els
segons us els regalen!”; i t'explica com en la seva època de llevadora a
l'hospital, s'esperava fumant a fora i, segons com les veia pujar les escales,
s'acabava la cigarreta o no. “Part de la feina, l'heu de portar feta de casa”.
I no li falta raó. A qui no se li han aturat les contraccions en arribar a
l'hospital, tan bon punt li han lligat aquella bateta verda a l'esquena? Ni tan
sols trencar aigües té perquè ser motiu de pànic i corregudes si aquestes tenen
bon aspecte: "Han de ser clares i tenen una olor molt característica, com
de lleixiu esbravat; ho sé perquè ma mare em feia olorar totes les
aigües". I si ha de ser cesària, tampoc s'acaba el món. Això sí, “si tot ha
anat bé, heu d'exigir que us portin la criatura amb vosaltres durant la primera
hora”; i tu mateixa ens col·loques l'as a la màniga per si les relacions es
posen difícils: “Si us diuen alguna cosa, dieu que us ho ha dit la veia
xeruga de la Maria Barlet!”.
Podria
estar-me fins demà al matí explicant anècdotes d'aquestes que et serveixen per
aprendre, com la noia que a cada contracció cantava La donna è mobile, o aquella a qui li vas posar suero
fisiològic en comptes d'un calmant —ei, i es va calmar!—. Però per mi el
més important de tot és que has aconseguit contagiar-nos aquesta confiança en
la natura i en el nostre propi cos. Perquè, què hi ha —si no— més
reconfortant que el testimoni d'algú que ha viscut desenllaços feliços a les
granges i als hospitals, amb medicació i sense, en equip i en solitari?
Maria, potser
no n'ets conscient. Potser tens l'inevitable instint de comparar generacions.
Però en una societat en què tot ens ve ja fet, en què sempre hi ha un
professional totpoderós que pren les decisions per nosaltres, la teva saviesa
despullada de dogmes ens és més valuosa que mai. Som conscients que la teva no
és una tasca fàcil, i que sovint deus tenir la sensació de nedar a
contracorrent, però seria egoista per part nostra no encoratjar-te a continuar
ajudant les futures mares de Sant Celoni a portar criatures al món, a confiar
en la natura i a reivindicar aquella força indiscutible de qui és capaç de
convertir l'esforç en una nova vida.
Sant
Celoni, 17 de gener de 2014
