La vigília de Nadal van rebre l'esperada trucada: els informaven que tenien l'assignació d'un nen i d'una nena! Jo no sabia que es deia així, jo, de fet, els hagués dit: Ja sou pares!!
És la culminació d'un procés llarg, penós, humiliant, en el que es critica la teva intimitat, i en el que molts cops el tracte ratlla el límit de l'insult. Cal pensar que, a més, quan una parella decideix emprendre el camí de l'adopció és perquè n'hi ha un altre que està tancat: tenir fills biològics. La Teresa va haver de superar un dol emocional quan va haver d'admetre que no podia tenir-ne, tot i que els psicòlegs insiteixin que aquest dol no existeix (ja! la Teresa els podria fer un Màster d'aquest procés que ells tan desconeixen).
Doncs si, dissabte vam sopar plegats i vam allargar la sobretaula tant com vam poder per anar omplint minuts fins l'hora de marxar la matinada de diumenge. Vam riure moltíssim i ens en vam enfotre de la colla d'inútils que decideixen si ets vàlid o no per ser mare i pare. En Josep se'n recordarà molt temps de les 20 hòsties que hagués repartit durant el penós procés que han hagut de patir, i no a la mateixa persona sinó a 20 persones diferents!!! Vam riure molt, potser va servir per treure la pressió que han soportat durant tant temps.
Fa 20 anys uns amics meus van iniciar un procés d'adopció i van abandonar perquè no van poder soportar la pressió personal i d'intrussió que havien de patir. Els processos d'adopció i el seu control no han evolucionat gens en tots aquests anys. En comptes d'ajudar els pares en el que serà la seva nova paternitat se'ls qüestiona tot fins a esgotar-los. Aquests amics ara són uns pares fantàstics de 3 criatures in vitro. La biologia els ha donat el que no van saber fer aquell equip de tècnics... en aquell moment potser uns nens van perdre la possibilitat de tenir uns pares.
Ara estem de celebració. Demà la Teresa i en Josep coneixeran els seus esperats fills: en Pere i la Paula
I quina relació té aquest post amb la Lactància? Doncs imagineu-vos quin seguit de sentiments ha viscut la Teresa que un dia em va plantejar la possibilitat que ella pogués alletar la criatura que tant esperava i que encara no sabia quan arribaria. Els sentiments mare-fill (biològic o no) són insuperables.
MOLTES FELICITATS FAMÍLIA!!!!!
Moltes felicitats!!!! Si algú es mereix ser pares sou vosaltres!!
ResponEliminaAquesta entrada la trobo tan bonica i tan encertada pel teu blog, Anna. M´alegra molt poder llegir una noticia com aquesta, d´uns pares que no s´han rendit fins poder ser-ho, una mare que és tan mare com la resta. Per a mi, aquesta valentia, aquesta empenta per lluitar pel que és nostre, és el que ens fa ser mares i pares, i no la panxa previa o els quatre anys de lactància.
ResponEliminaAbraçada gran.
Moltes felicitats a aquests pares!!!! el seu desig ha arribat a bon port i ara podran gaudir dels seus 2 fills!! un regal a tot un procés duríssim, injust i innecessari.
ResponEliminaBenvinguts Pere i Paula, l'amor que rebreu serà incondicional i gratuit!
Enhorabona a tots 4!