Dr. Paricio promotor de e-lactancia.org

No me'n sé avenir!

Pocs que n'hi ha de bons i a sobre els foten fora.

Sabeu qui és el de la foto? Doncs és el Dr Paricio, creador de la pàgina e-lactancia.org que a tantes de nosaltres ens ha ajudat i acompanyat durant el nostre alletament. A qui no li ha solucionat una incompatibilitat suposada entre un medicament i la lactància? Aquest home a més de ser Doctor és una bona persona, i ho ha demostrat dins i fora de la seva feina. Doncs ara, potser per aquest motiu, el fan fora del seu càrreg a l'hospital Marina Alta de Dènia. Les persones bones i competents fan nosa.

A continuació us adjunto la carta que els companys de feina han difós a la xarxa i al final veureu un enllaç per poder-vos afegir a la crida.

Hola a tots:

El motiu d’aquest correu és informar del que estem passant a Dénia, amb les noves gestions privades. Com sabeu, els caps de servei que van passar des de la Conselleria, per seguir sent caps en la nova gestió, van haver de sol·licitar una excedència especial de tres anys i passar a règim laboral. La Conselleria els va prometre que passats aquests tres anys, si la cosa no quallava, o per altres motius, podrien tornar a la seva plaça. Ha passat el temps i els tres  anys es compleixen divendres. En el cas del nostre cap, José María Paricio, al que tots coneixeu, l’empresa li ha comunicat que no compten amb ell pel futur, convidant-lo a marxar després de tants anys de bon fer. La sorpresa és que la plaça que va guanyar per oposició i que va ratificar en dues ocasions més, també per examen, misteriosament ha desaparegut, quedant-se amb el cul a l’aire.

Per això sol·licitem la vostra ajuda. Hem plantat cara a la direcció sol·licitant la “marxa enrere” d’aquesta decisió. Hem pres una sèrie d’iniciatives tan internes com a nivell social per justificar la nostra actitud.

Us demanem, lliurement, i segons el compromís de cadascú amb el Dr. Paricio, que expresseu via mail, a aquesta mateixa direcció, unes paraules de suport i d’ànim per a José María, alhora que seria un error que en l’àrea de Dénia es prescindís d’un professional excel·lent que, a dia d’avui, segueix gaudint amb la seva activitat (al peu del canó fent guàrdies, fins i tot de transport neonatal, sempre obert a col·laborar en cursos-xerrades de lactància, etc). Aquest correu, si no expresseu el contrari, servirà per fer un dossier que presentarem a la direcció del nostre hospital. Podeu enviar aquí els vostres e-mails: pediatriadenia@40gmail.com o bé al
https://www.facebook.com/groups/114083272048566/

També podeu donar el vostre suport a ACTUABLE

Per fi, demà es coneixeran!!

Per fi ha arribat el dia!!! Avui la Teresa i en Josep estan volant cap a Bolívia.

La vigília de Nadal van rebre l'esperada trucada: els informaven que tenien l'assignació d'un nen i d'una nena! Jo no sabia que es deia així, jo, de fet, els hagués dit: Ja sou pares!!

És la culminació d'un procés llarg, penós, humiliant, en el que es critica la teva intimitat, i en el que molts cops el tracte ratlla el límit de l'insult. Cal pensar que, a més, quan una parella decideix emprendre el camí de l'adopció és perquè n'hi ha un altre que està tancat:  tenir fills biològics. La Teresa va haver de superar un dol emocional quan va haver d'admetre que no podia tenir-ne, tot i que els psicòlegs insiteixin que aquest dol no existeix (ja! la Teresa els podria fer un Màster d'aquest procés que ells tan desconeixen).

Doncs si, dissabte vam sopar plegats i vam allargar la sobretaula tant com vam poder per anar omplint minuts fins l'hora de marxar la matinada de diumenge. Vam riure moltíssim i ens en vam enfotre de la colla d'inútils que decideixen si ets vàlid o no per ser mare i pare. En Josep se'n recordarà molt temps de les 20 hòsties que hagués repartit durant el penós procés que han hagut de patir, i no a la mateixa persona sinó a 20 persones diferents!!! Vam riure molt, potser va servir per treure la pressió que han soportat durant tant temps.

Fa 20 anys uns amics meus van iniciar un procés d'adopció i van abandonar perquè no van poder soportar la pressió personal i d'intrussió que havien de patir. Els processos d'adopció i el seu control no han evolucionat gens en tots aquests anys. En comptes d'ajudar els pares en el que serà la seva nova paternitat se'ls qüestiona tot fins a esgotar-los. Aquests amics ara són uns pares fantàstics de 3 criatures in vitro. La biologia els ha donat el que no van saber fer aquell equip de tècnics... en aquell moment potser uns nens van perdre la possibilitat de tenir uns pares.

Ara estem de celebració. Demà la Teresa i en Josep coneixeran els seus esperats fills: en Pere i la Paula

I quina relació té aquest post amb la Lactància? Doncs imagineu-vos quin seguit de sentiments ha viscut la Teresa que un dia em va plantejar la possibilitat que ella pogués alletar la criatura que tant esperava i que encara no sabia quan arribaria. Els sentiments mare-fill (biològic o no) són insuperables.

MOLTES FELICITATS FAMÍLIA!!!!!

La història es repeteix

No sé quan deixarem de sentir aquestes històries tan patètiques i que comporten tanta tristesa. A més, ets sents impotent perquè són taaaaaaan evitables.

Dijous passat tota la família vam anar a veure la Pili i el Jordi perquè feia 20 dies va néixer la seva petita Sònia. El Xavi ja m'havia avançat: cessàrea i bibe. La veritat, em feia una mica de mandra anar-hi perquè el quadre no podia ser més frustant. Quan la Pili estava esperant li vaig oferir el meu ajut per si algun dia necessitava un cop de mà amb el pit. Després ha tingut problemes, ho ha deixat molt acontracor i amb molta tristesa........... ????????..... PERQUÈ NO EM VA TRUCAR???????

És prudent que jo ara la vagi a visitar? La primera pregunta que li hauria de fer és: perquè no em vas trucar? si no volies deixar-ho perquè no vas venir? si jo t'hagués ajudat ara estaries disfrutant de la teva lactància. Però no ho faré. Hi aniré i no li diré res de tot això, només faltaria.

Doncs arribem i ella m'explica que tot li ha anat del revés, que el curs de preparació el van fer amb la llevadora de turno (que és més ensopida que una figa), que durant el curs va venir un psicòleg a parlar dels tipus de vincle afetiu (quin pal!!!!). El part va ser per cessàrea (amb tots els símptomes d'innecessària), li van treure la filla i li van ensenyar de lluny com si fos una barra de pa ben embolicadeta i li van donar al pare que el van fer desaparèixer durant un parell de valuosíssimes horetes, amb el pit no la va ajudar ningú i amb el mal que li feia al cap de 3 dies la van convidar a prendre una fantàstica pastilleta que ho resolia tot: eliminava mal i llet. I després d'uns quans dies plorant... s'ha acabat la història.

Doncs després de passar per tot això, sabeu què em va dir aquesta mare amputada, maltractada i menyspreada? Em va dir molt trista:

Tinc la sensació d'haver fallat a la meva filla.

Jo només li vaig poder dir: tu has fallat a la teva filla? Aquí tothom t'ha fallat a tu!

el què us deia...... algun dia deixarem de sentir aquestes històries tan frustrants, tristes i evitables?