L'altra dia la Mireia em preguntava què en pensava de les tècniques d'ensinistrament per fer adormir als nens (ella no ho va dir exactament amb aquestes paraules, això és collita pròpia). Li vaig recomanar que llegís el llibre de la Rosa Jové Dormir sin lágrimas per tal de tenir més informació sobre el procés evolutiu del son, i que després fes el que i li semblés més correcte. El que si que li vaig dir és que jo mai seguiria una tècnica d'aquest estil amb els meus fills. Ara us explico perquè:
Aquí teniu la Cèlia començant a plorar, què farieu?
Aquí teniu la solució segons Pompeu Fabra: cliqueu el play del vídeo
He agafat els meus fills sempre que ho han demanat o ho han necessitat, sempre han sabut que sóc al seu costat, sempre els he consolat. I quan encara els agafo a coll, tinc un sentiment que no me'l perdria per res del món.
JO NO ELS DEIXO PLORAR!!!
Que consti que si ho faig així no és perquè ho digui el Dr Gonzalez o en Pompeu Fabra, és perquè així ho va fer amb mi la meva mare i perquè jo no ho sabria fer de cap altra manera.
Jo sóc d´aquelles filles a les que van deixar plorar al seu bresol. Plorar de valent, moltes vegades, i vaig créixer tenint molt clar que jo no ho faria així amb els meus fills.
ResponEliminaHaig de dir que amb els anys he entés que la meva mare es pensava que era lo que havia de fer, perquè així li deien els pediatres que havia de tractar-nos. Això i que per estimar els nostres fills, primer hem d´estimar-nos a nosaltres mateixos.
Deixar plorar era un part més de la seva manera de veure els nens, aquesta vella idea, encara molt present, que els nens no s´assabenten de res, no saben el que volen, han de ser tutelats fins ben grandets. Deixar plorar és una part més del comportament de tots aquests pares que ho fan, que per a mi és maltractament emocional pur i dur, sense excuses.
Tots nosaltres, els meus germans i jo, vam creixer tenint molt clar que si teniem qualsevol problema, la nostra mare no seria la primera persona a la que anar corrent a demanar ajuda i això jo ho tinc clar des de els cinc anys, que m´en recordo ja imaginant la meva propia família, els meus fills.
Ja a la panxa abans de neixer, vaig gaudir de molt bona comunicació amb la meva filla, que molt sovint durant el dia estirava les seves cametes i braços per ser acaronada i des de llavors, mai l´he deixat plorar, mai i tampoc mai li he dit quan havia de treure´s el bolquer ni deixar la teta ni començar amb les farinetes. He deixat que sigui ella sempre qui decideix, perquè per a mi, és ben important que ho tingui clar, que ès ella qui decideix en cada moment. I això abans de llegir-me els llibres tan meravellosos d´en Carlos Gonzalez i la Rosa Jové, la meva propia experiència ja em deia que això era estimar un fill, respectar-lo en tot moment i no ferir-lo emocionalment.
Jo vaig poder gaudir d'una mare molt petonera. Però les dones que no han rebut aquest tipus de criança no vol dir que no la puguin trasmetre als seus fills. És el que tu dius Ale, la teva mare seguia uns patrons imposats de repressió de sentiments però això no t'ha privat a tu de criar la teva filla seguint els instints maternals més emotius.
ResponEliminaSí, però per a poder alliberar-me del tot, per a poder fer realment que em sortia de dins, vaig tenir la sort de conéixer una dona amb una mica més d´experiència que jo. L´alletament va ser molt senzill per a mi, la meva filla ho va tenir molt clar des de el primer dia. I això, sent nena d´estar la primera setmana a la incubadora. Amb el programa cangur i unes infermeres meravelloses de la Lliga de la Llet...va anar tot sol.
ResponEliminaPer poder trencar del tot amb el meu passat, vull dir deixar de tenir por i inseguretat amb el que em deien els familiars, vaig tenir l´orella d´una dona estupenda, ara molt amiga, amb ànima de doula i un cor molt gran.
Les filles que no rebem petons i que no som bressolats, hem d´aprendre tot allò que us és natural a vosaltres, filles tan ben criades, fora i sent més grans.
MOLTES VEGADES PENSO QUE S'HA DONAT MASSA PUBLICITAT A AQUEST TIPUS DE TÈCNIQUES QUE HAN PERJUDICAT ALS NOSTRES FILLS I TAMBÉ A NOSALTRES QUAN EREM MARES NOVELLES, AMB LA PETITA NO VAIG CENSURAR TANT ELS MEUS ACTES GRÀCIES AL CARLOS GONZALEZ.
ResponEliminaQuina sort que tenen els vostres fills de tenir unes mares que els han bressolat hores i hores i dies i dies, i no deixaven de fer-ho tampoc per les nits. Tant de bo tothom ho fes amb els seus fills, ens asseguraríem un futur amb més bona gent. Si, n'estic segura.
ResponElimina