BON ESTIU!

LleTeta 2011-2012 us desitja molt bon estiu a totes!

hi tornem el 12 de setembre, apa siau!

per Sant Jordi, poesia

Aquesta entrada la tenia preparada fa més d'un mes i la volia publicar per Sant Jordi, però el sotrac de la mort d'en Sergi la va deixar aturada.

A la I Festa de la Lactància del Baix Montseny que vam celebrar a Llinars el passat octubre, vam convidar a les assistents a participar en la redacció d'un verset relacionat amb la seva experiència amb la lactància. El fantàstic resultat de l'espontaneïtat i la tendresa de les participants va ser aquest:

- Ser mare i donar el pit / és un regal que no es pot suplir.

- Si vols tenir un nen molt sa / la teta li has de donar.

- la lactància no està renyida amb l'elegància

- El millor moment de la nit / és anar de pit a pit.
- Si el teu fill vols que creixi fort i sa / llet materna li has de donar!

- La mostra d'amor més gran / veure el teu fill alletant.

- Al matí pit amb sabor de mel. / Al migdia pit que sap a pollastre rostit / i per sopar pit amb gust de peix bullit. / Quin delit!

- El meu fill prèn el pit / i content se'n va al llit!

- Mare mareta / que bona la lleteta.

- El petit s'enganxa al pit.

- Si de petit xumes pit / creixeràs sa i eixerit.

- Si el teu nadó prèn el pit / serà valent per la vida, / de dia i de nit.

- El meu nen piruleta / tot el dia vol teta!

- Des de ben petit / el millor és donar el pit. / I encara que es va fent gran / li convé seguir lactant (Les mares cangur de Llinars).

- Fes teta / us ho passareu teta!!

- La sensación más plenta que he sentido. Jamás imaginada.

- Faig palmes amb el pit a demanda!!

- La leche materna es el mejor bien que les damos para ellos.

- Mare marona / quina lleteta més bona!

- Si molts amics vols tenir / al taller de lactància has de venir. / Al teu fill la teta li donaràs / i tu la xerrada petaràs.

- A mi m'agrada mamar, perquè a la nit menjo mamam (Cèlia 4 anys)

- Jo quan era petit, mamava del pit (Jofre 7 anys)

- lo millor del pit, és la nit... pots dormir tot seguit ;-))  (el pare de les criatures)

Les organitzadores de l'acta la Joana, la Lídia, la Maria del Puig, la Laia Èlia i jo mateixa vam quedar sorpreses per la  dolçor d'aquests versets.

Aquí els teniu doncs, són per vosaltres.

i l'any que ve a Sant Celoni més

Les colònies a infantil... i la mare que les va parir

Tocada encara per la mort d'en Sergi escric aquesta entrada.

A la classe de la Cèlia de P3 finalment aniran de colònies tot i que s'hi han apuntat menys de la meitat dels nens i nenes de la classe. Les famílies amb sentit comú i visió empàtica cap a la canalla ens quedarem els fills a casa aquests dos dies. N'hi ha que no ho faran i els enviaran de colònies, potser si que aquests nens estan més bé de colònies que a casa seva, potser si, però no és el cas de la meva filla.

El Doctor Carlos González, va escriure molt oportunament aquest article la setmana passada a l'ara criatures. Gràcies Carlos un altre cop. 

I com ja vaig dir en un altre entrada: que això ens ho hagi de dir un Doctor en pediatria..... ens hem tornat tots bojos.

Perdoneu, estic una mica desanimada per tot plegat.

Gràcies Anna S. per enviar-me l'article

Adéu Sergi

Perquè ho vas fer, perquè et vas haver d'aixecar.... no sé perquè m'ho pregunto, lo estrany hagués estat que t'haguessis quedat assegut.
Ets valent, aventurer, atrevit, però has pecat de justicier, i això no t'ho perdonaré mai!
Vas canviar protocols per poder salvar més vides, vas fer saltar directors massa ben asseguts a la seva poltrona, vas arriscar la teva vida per salvar la dels altres. La teva no havia d'acabar així.

Quan vaig en bicicleta per Sant Celoni em taladren les teves paraules "ya se acostumbrarán a verme ir en bicicleta por Livingston, ya se acostumbrarán". Em taladren el cap i no puc evitar plorar mentre pedalo.

Et vaig dir un dia en broma, els Valle munteu històries i els Harder les amortitzem. Doncs encara ens havies de muntar moltes més tirolines i fer-nos volar en molts més volts al teu costat.

Mai m'hagués imaginat que em faries plorar tant. Has marxat massa d'hora. Merda!

Diumenge el teu pare va cantar aquest poema. Està destrossat, igual que els teus germans, que la Susana, que la meva mare, que tots plegats.

Adéu Sergi, vola amunt...

Ballem?

He trobat aquest vídeo de la gent de Kangura, i m'ha semblat genial. A les entrades Felicitat i Anàlisi ja parlava de les bondats d'aquest aparells, però, és que mirant el vídeo encara es veu més clar que només aporten beneficis.

Vinga, tothom a ballar!!

Com és que no plora cap criatura? Molt fàcil, perquè totes són a coll del pare o de la mare.

Lectures positives

Per fi he pogut començar el llibre de la Rosa Jové  La crianza feliz.

La Rosa emana positivisme, sentit comú, bon humor i sobretot rigor professional a tot el que diu. Les que la coneixem sempre gaudim de les seves aportacions, xerrades i ponències.

Ja havia llegit el seu llibre més tècnic sobre el procés evolutiu del son Dormir sin lágrimas en la que feia justícia a les tècniques aberrants que s'havien instaurat per ensinistrar els nens per tal que deixessin dormir tranquils als seus pares. Posava els punts sobre les Is a tots els arguments infundats i populars.

També havia llegit el sensible i delicat llibre La cuna vacía on hi fa una col·laboració de la seva experiència professional sobre el dol perinatal. D'aquest últim ja en vaig parlar en el post Pits plens braços buits, i segur que en tornaré a parlar perquè és un llibre fet amb molta estima per l'acompanyament en la mort d'un fill que no ha pogut néixer.

Bé doncs, estic disfrutant molt de l'esperat La crianza feliz. En aquest llibre, l'autora es deixa anar i parla de la criança sense embuts, de ser feliços, d'eliminar prejudicis, de seguir l'instint i el sentit comú, i tot amb aquest sentit de l'humor que ella transmet. Per fer-vos una idea us transcric un paràgraf on parla de les tècniques de resposta quan algú criticava la lactància prolongada del seu fill:

• amb 1 any responia: Es que la OMS i la UNICEF dicen que se debería amamantar en exclusiva hasta los 6 meses, y luego hasta mínimo 1 año o los 2 años
• amb 1 any i mig: Es que mi religión me prohibe destetar. Y cual es tu religión? Filioegoista practicante.
• amb 2 anys i mig: Perquè és el que més m'agrada.

Xapeau Rosa!!

Al principi dónes arguments, després t'inventes una teoria per despistar el personal, i al final dius directament que ho fas perquè et surt dels nassos!

Potser totes plegades hauríem de ser capaces de dir directament sempre la 3a opció?

Gràcies Rosa per aquest regal de llibre

                                                                 Doncs us deixo, que vull continuar llegint.......

P.D.: La Carola m'acaba d'enviar aquesta entrevista de la Rosa Jové parlant del seu llibre, he pensat que us pot interessar. Gràcies Carola

Watch live streaming video from tucomadre at livestream.com

Voleu riure una mica?

HA, HA, HA, HA, HA, HA!!!!

sabeu què?
HA, HA, HA, HA, HA, HA!!!!

l'altre dia em vaig trobar la Remei passejant la Sílvia, una nena teixoneta molt bonica.
HA, HA, HA, HA, HA, HA!!!!

i sabeu què em va dir?
HA, HA, HA, HA, HA, HA!!!!

que la seva pediatre
HA, HA, HA, HA, HA, HA!!!!

li va dir que la nena estava massa grassa
HA, HA, HA, HA, HA, HA!!!!

i que això de a demanda no podia ser
HA, HA, HA, HA, HA, HA!!!!

que havia d'espaiar més les tomes
HA, HA, HA, HA, HA, HA!!!!


Les que sou de Sant Celoni ja sabeu de quina pediatre estem parlant, oi? NO SUPORTA LA LACTÀNCIAAAAAA!!!!
Si voleu riure una miqueta més aneu a Som la llet

Dr. Paricio promotor de e-lactancia.org

No me'n sé avenir!

Pocs que n'hi ha de bons i a sobre els foten fora.

Sabeu qui és el de la foto? Doncs és el Dr Paricio, creador de la pàgina e-lactancia.org que a tantes de nosaltres ens ha ajudat i acompanyat durant el nostre alletament. A qui no li ha solucionat una incompatibilitat suposada entre un medicament i la lactància? Aquest home a més de ser Doctor és una bona persona, i ho ha demostrat dins i fora de la seva feina. Doncs ara, potser per aquest motiu, el fan fora del seu càrreg a l'hospital Marina Alta de Dènia. Les persones bones i competents fan nosa.

A continuació us adjunto la carta que els companys de feina han difós a la xarxa i al final veureu un enllaç per poder-vos afegir a la crida.

Hola a tots:

El motiu d’aquest correu és informar del que estem passant a Dénia, amb les noves gestions privades. Com sabeu, els caps de servei que van passar des de la Conselleria, per seguir sent caps en la nova gestió, van haver de sol·licitar una excedència especial de tres anys i passar a règim laboral. La Conselleria els va prometre que passats aquests tres anys, si la cosa no quallava, o per altres motius, podrien tornar a la seva plaça. Ha passat el temps i els tres  anys es compleixen divendres. En el cas del nostre cap, José María Paricio, al que tots coneixeu, l’empresa li ha comunicat que no compten amb ell pel futur, convidant-lo a marxar després de tants anys de bon fer. La sorpresa és que la plaça que va guanyar per oposició i que va ratificar en dues ocasions més, també per examen, misteriosament ha desaparegut, quedant-se amb el cul a l’aire.

Per això sol·licitem la vostra ajuda. Hem plantat cara a la direcció sol·licitant la “marxa enrere” d’aquesta decisió. Hem pres una sèrie d’iniciatives tan internes com a nivell social per justificar la nostra actitud.

Us demanem, lliurement, i segons el compromís de cadascú amb el Dr. Paricio, que expresseu via mail, a aquesta mateixa direcció, unes paraules de suport i d’ànim per a José María, alhora que seria un error que en l’àrea de Dénia es prescindís d’un professional excel·lent que, a dia d’avui, segueix gaudint amb la seva activitat (al peu del canó fent guàrdies, fins i tot de transport neonatal, sempre obert a col·laborar en cursos-xerrades de lactància, etc). Aquest correu, si no expresseu el contrari, servirà per fer un dossier que presentarem a la direcció del nostre hospital. Podeu enviar aquí els vostres e-mails: pediatriadenia@40gmail.com o bé al
https://www.facebook.com/groups/114083272048566/

També podeu donar el vostre suport a ACTUABLE

Per fi, demà es coneixeran!!

Per fi ha arribat el dia!!! Avui la Teresa i en Josep estan volant cap a Bolívia.

La vigília de Nadal van rebre l'esperada trucada: els informaven que tenien l'assignació d'un nen i d'una nena! Jo no sabia que es deia així, jo, de fet, els hagués dit: Ja sou pares!!

És la culminació d'un procés llarg, penós, humiliant, en el que es critica la teva intimitat, i en el que molts cops el tracte ratlla el límit de l'insult. Cal pensar que, a més, quan una parella decideix emprendre el camí de l'adopció és perquè n'hi ha un altre que està tancat:  tenir fills biològics. La Teresa va haver de superar un dol emocional quan va haver d'admetre que no podia tenir-ne, tot i que els psicòlegs insiteixin que aquest dol no existeix (ja! la Teresa els podria fer un Màster d'aquest procés que ells tan desconeixen).

Doncs si, dissabte vam sopar plegats i vam allargar la sobretaula tant com vam poder per anar omplint minuts fins l'hora de marxar la matinada de diumenge. Vam riure moltíssim i ens en vam enfotre de la colla d'inútils que decideixen si ets vàlid o no per ser mare i pare. En Josep se'n recordarà molt temps de les 20 hòsties que hagués repartit durant el penós procés que han hagut de patir, i no a la mateixa persona sinó a 20 persones diferents!!! Vam riure molt, potser va servir per treure la pressió que han soportat durant tant temps.

Fa 20 anys uns amics meus van iniciar un procés d'adopció i van abandonar perquè no van poder soportar la pressió personal i d'intrussió que havien de patir. Els processos d'adopció i el seu control no han evolucionat gens en tots aquests anys. En comptes d'ajudar els pares en el que serà la seva nova paternitat se'ls qüestiona tot fins a esgotar-los. Aquests amics ara són uns pares fantàstics de 3 criatures in vitro. La biologia els ha donat el que no van saber fer aquell equip de tècnics... en aquell moment potser uns nens van perdre la possibilitat de tenir uns pares.

Ara estem de celebració. Demà la Teresa i en Josep coneixeran els seus esperats fills: en Pere i la Paula

I quina relació té aquest post amb la Lactància? Doncs imagineu-vos quin seguit de sentiments ha viscut la Teresa que un dia em va plantejar la possibilitat que ella pogués alletar la criatura que tant esperava i que encara no sabia quan arribaria. Els sentiments mare-fill (biològic o no) són insuperables.

MOLTES FELICITATS FAMÍLIA!!!!!

La història es repeteix

No sé quan deixarem de sentir aquestes històries tan patètiques i que comporten tanta tristesa. A més, ets sents impotent perquè són taaaaaaan evitables.

Dijous passat tota la família vam anar a veure la Pili i el Jordi perquè feia 20 dies va néixer la seva petita Sònia. El Xavi ja m'havia avançat: cessàrea i bibe. La veritat, em feia una mica de mandra anar-hi perquè el quadre no podia ser més frustant. Quan la Pili estava esperant li vaig oferir el meu ajut per si algun dia necessitava un cop de mà amb el pit. Després ha tingut problemes, ho ha deixat molt acontracor i amb molta tristesa........... ????????..... PERQUÈ NO EM VA TRUCAR???????

És prudent que jo ara la vagi a visitar? La primera pregunta que li hauria de fer és: perquè no em vas trucar? si no volies deixar-ho perquè no vas venir? si jo t'hagués ajudat ara estaries disfrutant de la teva lactància. Però no ho faré. Hi aniré i no li diré res de tot això, només faltaria.

Doncs arribem i ella m'explica que tot li ha anat del revés, que el curs de preparació el van fer amb la llevadora de turno (que és més ensopida que una figa), que durant el curs va venir un psicòleg a parlar dels tipus de vincle afetiu (quin pal!!!!). El part va ser per cessàrea (amb tots els símptomes d'innecessària), li van treure la filla i li van ensenyar de lluny com si fos una barra de pa ben embolicadeta i li van donar al pare que el van fer desaparèixer durant un parell de valuosíssimes horetes, amb el pit no la va ajudar ningú i amb el mal que li feia al cap de 3 dies la van convidar a prendre una fantàstica pastilleta que ho resolia tot: eliminava mal i llet. I després d'uns quans dies plorant... s'ha acabat la història.

Doncs després de passar per tot això, sabeu què em va dir aquesta mare amputada, maltractada i menyspreada? Em va dir molt trista:

Tinc la sensació d'haver fallat a la meva filla.

Jo només li vaig poder dir: tu has fallat a la teva filla? Aquí tothom t'ha fallat a tu!

el què us deia...... algun dia deixarem de sentir aquestes històries tan frustrants, tristes i evitables?

Anàlisi

L'anterior entrada és un relat. Aquesta entrada és l'anàlisi del concepte Felicitat de l'anterior entrada.

Analitzem com, el fet de portar el nen a coll, mare i fill són feliços:

• el nen veu, sent i nota la seva mare tota l'estona, no es neguiteja si ella fa encàrrecs
• la mare està segura que el nen no té fred
• puja sense dificultat les 12 escales de l'entrada del mercat municipal
• pot tocar el seu fill i fer-li petons les vegades que vulgui (el té a mà)
• li diu cosetes a cau d'orella
• entra al forn i supera cadires, taules i gent sense dificultat i s'asseu a una taula de difícil accés
• li dóna el pit quan el nen sembla que ho vulgui
• el nen no plora en cap moment
• la mare somriu molts cops
• es fan molts petons perquè estan molt aprop un de l'altre

Oi que no calia fer aquesta relació de les conseqüències positives de portar el nen penjat? Oi que llegint el relat queden clars els avantatges de tenir els fills aprop?
Doncs avui dia encara que sembli mentida, s'han d'analitzar els fets, mirar els pros i contres i buscar 3 peus al gat per acceptar o no que una cosa tan evident, innata i instintiva, com portar els nens a coll, es consideri un acte correcte.

Pffffrrrrrr....se m'escapa el riure...pfffrrrrrrr,  quan sento aquesta gent que els costa apropar-se als seus fills per por que no s'acostumin massa a ser estimats.

VISCA ELS MIMOS I ELS PETONS!!!!

Felicitat

Una mare va pel carrer amb un nen penjat davant del seu cos amb un fulard. Mentres fa encàrrecs, va parlant amb ell i li va tocant els peuets, el nen se la mira, la mare somriu. Arriben a l'escalinata (12 graons sense rampa) del mercat municipal de Sant Celoni, la mare puja els graons sense dificultat. Mentres compra una mica de peix el nen s'adorm amb les galtones tocant la pell de la mare, aquesta escalforeta el reconforta i a la mare li agrada. Surt del mercat i una ventada li arriba d'una revolada, la mare es corda la jaqueta per sobre del nen no fos cas que es despertés, tots dos calentets a dins la mateixa jaqueta.. quin gran invent! Es mira el rellotge, si, és l'hora que ha quedat amb la seva millor amiga, tenen 20 minuts per fer un cafè abans que hagi de tornar a la feina, han quedat a l'Anfruns de la plaça. Mentres baixa pel carrer major la mare li fa un petonet al cap del nen i li frega l'esquena petita, està ben adormit. Entra al forn, és ple, només queda una tauleta a la cantonada i els altres clients s'han d'aixecar perquè pugui passar. Es descorda la jaqueta i el nen fa un badall obre un ull, veu la seva mare i somriu, ella també i li fa un petó. Arriba l'amiga i comencen a xerrar, el nen juga amb els tovallons de paper, mentres elles no perden el fil de la seva conversa. Els serveixen un cafetó. El nen sembla que també vol prendre alguna cosa. La mare se'l posa al pit, ell content i elles continuen xerrant. Buf! ja han passat els 20 minuts de rigor, l'amiga ha de tornar a la feina. Adéu, ens veiem divendres! Mare i fill es queden una mica més perquè la criatura encara no ha acabat la seva consumició. Ella demana el diari als nois de la taula del costat i aprofita per fer-hi un cop d'ull. Quan el nen acaba de mamar la mare continua llegint una estona més. Després s'aixeca es penja el nen, es posa la jaqueta i fa la cursa d'obstacles fins arribar a la porta. 'Nem cap a casa, ja ho hem fet tot. Li torna a fer un petó i marxen caminant carrer avall tot tocant-li els peuets.

(els avantatges del fulard)

BON NADAL!

Pits plens, braços buits

"Pechos llenos, brazos vacíos", així és com va acabar la ponència de la Susana Cenalmor Pecho lleno, brazos vacíos. Subida de leche tras la pèrdida perinatal, a l'últim congrés de Lactancia Materna organitzat per Fedalma que es va celebrar a Castelldefels el juny passat.
Juntament amb la Maria Àngels Claramunt (autora de La cuna vacía), van fer enmudir la sala de congressos plena de gom a gom, amb la seva exposició clara, directa i amb dades molt contrastades. Al final de la seva comunicació, la Susana va dedicar el treball al seu fill mort abans de néixer, que la va deixar con los pechos llenos i los brazos vacíos.

El cor de la Queralt va deixar de bategar a l'última setmana de gestació. La pitjor notícia per la seva mare. Tots la vam plorar, l'únic que vam poder fer és estar al costat de la mare.

Tenía tanto que darte,

tantas cosas que contarte,

tenía tanto amor

guardado para ti.
(Nena Daconte)

No podem deixar sola una mare que ha perdut el fill que no ha pogut besar, alletar, bressolar... , costa molt, però no podem fugir, no la podem deixar sola.

Bressolar o no bressolar

L'altra dia la Mireia em preguntava què en pensava de les tècniques d'ensinistrament per fer adormir als nens (ella no ho va dir exactament amb aquestes paraules, això és collita pròpia). Li vaig recomanar que llegís el llibre de la Rosa Jové Dormir sin lágrimas per tal de tenir més informació sobre el procés evolutiu del son, i que després fes el que i li semblés més correcte. El que si que li vaig dir és que jo mai seguiria una tècnica d'aquest estil amb els meus fills. Ara us explico perquè:

Aquí teniu la Cèlia començant a plorar, què farieu?

Aquí teniu la solució segons Pompeu Fabra:     cliqueu el play del vídeo

He agafat els meus fills sempre que ho han demanat o ho han necessitat, sempre han sabut que sóc al seu costat, sempre els he consolat. I quan encara els agafo a coll, tinc un sentiment que no me'l perdria per res del món.

JO NO ELS DEIXO PLORAR!!!

Que consti que si ho faig així no és perquè ho digui el Dr Gonzalez o en Pompeu Fabra, és perquè així ho va fer amb mi la meva mare i perquè jo no ho sabria fer de cap altra manera.

Els comentaris desafortunats fan mal.

La Laura ha vingut des que estava embarassada, ara la seva nena ja té 4 mesos, és una nena molt eixerida, té els ulls sempre molt oberts i riu quan li parles. Aquesta mare ha viscut una lactància molt feliç, i ho fa molt bé. Però a vegades les mares quan tenim el primer fill som molt vulnerables amb les crítiques destructives. Doncs avui li ha passat això, una veïna l'ha deixat destrossada quan li ha fet el típic comentari maleducat als nens que no són teixonets: què menuda que és!, i això que va néixer abans que la de la meva neboda!

Les mares que alleten fan una feina de formigueta amb la confiança plena al propi cos de dona. Però aquesta confiança es pot trencar per un simple despropòsit d'algú ignorant a la lactància i ignorant a la ferida que està causant a aquella dona.

Avui la Laura estava molt trista, ens ho ha explicat, l'hem escoltat, n'hem parlat, l'hem animat, i hem acabat rient i evidentment maleint els energúmens que s'atreveixen a insultar sense compassió a tort i a dret.

A l'hora de marxar li he dit que s'endugués el llibre de la Maria Àngels Claramunt, Delits d'Infant. Tal i com diu el títol és una delícia de llibre que ens ajuda a superar petits entrebancs amb molta senzillesa i amb una mica d'humor.

DELITS D'INFANT

Espero que t'agradi Laura. I a totes i tots vosaltres us el recomano.

Aclariment a la introducció de l'alimentació complementària

Arrel de la consulta de la Carme referent a les contradiccions entre els diferents sectors sobre com s'ha d'introduir l'alimentació complementària, us torno a enviar el vídeo del Dr Carlos González (home recurrent on els hi hagi).

Doncs si, a vegades el bombardeig de criteris ens desorienten. Gràcies Carlos per recordar-nos que el sentit comú i l'instint maternal són unes bones guies per ser feliç.... i que això ens ho hagi de dir un doctor en pediatria!!!

Carme, jo ho tindria claríssim... i vosaltres?

Segon berenar de la temporada.

Avui hem fet el segon berenar de la temporada, una bona manera d'endolcir les trobades de Lleteta. Era tot boníssim, no sé com s'ho fan les mares, jo quan els tenia tan petits amb prou feines em feia uns macarrons. Doncs això, el sàcher i la coca de xocolata, deliciosos!
Aquest semestre la colla té molt bona sintonia, són gairebé una desena, i fins i tot quan jo he estat de viatge el grup ha anat sol. Normalment sóc jo, l'assessora que aglutino i acompanyo el grup, aquest cop no fa falta, les noies s'organitzen i quan arribo ja està tot muntat. Es tracta d'això, un grup de lactància és un grup d'ajuda mútua. L'assessora dóna informació verídica i actualitzada i ajuda en casos de necessitat però l'experiència d'altres mares és el que molts cops t'ajuda a tirar endavant i a prendre les teves pròpies decisions.

Avui han vingut per primer cop la Maria Mercè i la Rosa. La Maria Mercè té una nena d'un mes i se la veu segura i amb preguntes molt interessants, des del primer moment he notat que s'ha trobat molt a gust entre les altres, benvinguda!. La Rosa té un nen preciós de 5 dies, la criatura sembla que només vol treballar de nit i la mare, és clar, està molt defallida, els ulls li ploraven cada cop que m'explicava què li passava. És una nova mare que necessita molts mimos, i molt descans durant el dia perquè la seva nit és feixuga. Ho està fent molt bé, espero que entre tots, família, Lleteta i els serveis de pediatria la sapiguem acompanyar correctament. Per cert, el pediatre diu que no, però, el tel d'aquest nen és curt, està entre grau 1 i 2. Rosa, esperem que tornis i que et poguem continuar ajudant.

Una bona notícia, la Bet ens ha explicat que s'ha fet donant de llet materna. Us recordo a totes que per ser donant de llet materna només cal estar alletant, consulteu el  Banc de sang i teixits. Moltes Felicitats Bet, TU DÓNES VIDA!

Bé noies i nois, fins dimecres que ve